«Y es necesario, Sres. Diputados, aplazar el voto femenino, porque yo necesitaría ver, para variar de criterio, a las madres en la calle pidiendo escuelas para sus hijos; yo necesitaría haber visto en la calle a las madres prohibiendo que sus hijos fueran a Marruecos; yo necesitaría ver a las mujeres españolas unidas todas pidiendo lo que es indispensable para la salud y la cultura de sus hijos. […] Pero en estas horas yo me levanto justamente para decir lo contrario y decirlo con toda la valentía de mi espíritu, afrontando el juicio que de mí puedan formar las mujeres que no tengan ese fervor y estos sentimientos republicanos que creo tener. Es por esto por lo que claramente me levanto a decir a la Cámara: o la condicionalidad del voto o su aplazamiento; creo que su aplazamiento sería más beneficioso, porque lo juzgo más justo, como asimismo que, después de unos años de estar con la República, de convivir con la República, de luchar por la República y de apreciar los beneficios de la República, tendríais en la mujer el defensor más entusiasta de la República.»
DIARIO DE SESIONES,
Nascuda a Màlaga el 6 de març de 1891, els seus pares, d’un tarannà liberal i una mentalitat oberta impropis
de l’època, li deixen estudiar el que vulgui. El
1906 ingressa a l’Escola de Magisteri de Màlaga i el
1917 estudia batxillerat a l’Institut Cardenal Cisneros
de Madrid. El 1920 inicia els estudis superiors a
la Facultat de Dret de la Universitat Central de Madrid,
quatre anys després es llicencia i l’any següent
es col·legia. A Madrid s’afilia a l’Associació Nacional
de Dones Espanyoles i a la Joventut Universitària
Femenina.
El 1926 és nomenada vicepresidenta del Lyceum Club Femení i impulsa, juntament amb Clara Campoamor i
Matilde Huici, l’Institut Internacional d’Unions Intel·
lectuals. També exerceix com a assessora jurídica del
Sindicato Nacional Ferroviario i de la Confederación
Nacional de Pósitos Marítimos, arribant a presidir
el 1927 el primer congrés de cooperatives a Espanya.
A més, serà la primera dona que obre un bufet d’advocats
especialitzat en Dret Laboral. El 1931 és elegida
membre de la Reial Acadèmia de Jurisprudència i Legislació
i el 1933 de l’Associació Internacional de Lleis
Penals de Ginebra.
A les eleccions generals del 28 de juny de 1931 és escollida
diputada a Corts per Madrid —malgrat que
les dones no poden exercir el vot— representant el
Partit Republicà Radical Socialista. Tot i que no renova
l’acta als comicis del 19 de novembre de 1933,
sí que l’aconsegueix per Jaén a les eleccions del 16
de febrer de 1936 en les llistes del Front Popular. Un
dels moments més controvertits fou la seva raonada
oposició al sufragi femení. Per a ella les dones encara
no tenien prou preparació social i política per exercir
el vot i això podia ser aprofitat per l’Església per
influenciar-les i perquè votessin les opcions conservadores.
L’1 d’abril de 1931 és nomenada pel govern provisional
de Niceto Alcalá-Zamora directora general de
Presons. Durant el seu breu mandat efectua reformes
com la millora de l’alimentació dels reclusos, la
llibertat de culte a les presons, l’ampliació dels permisos
per raons familiars, la creació d’un cos femení
de funcionàries de presons, la retirada de grillons i
cadenes, el tancament de 114 centres penitenciaris
i la construcció de la Presó de Dones de Ventas i de
l’Institut d’Estudis Penals. El 4 de juny de 1932 dimiteix
després d’una campanya de premsa en contra
seva per una sèrie de vagues de fam a Pamplona
i a Vitòria de detinguts polítics i per un seguit de fugues
de presos.
L’esclat de la Guerra Civil l’obliga a exiliar-se, i en el
trajecte acompanya molts nens dels soldats que lluitaven
al front perquè puguin ser evacuats. A París és
nomenada primera secretària de l’ambaixada espanyola,
on continua vetllant pels nens amb la creació
de refugis i llars d’infants. L’ocupació nazi l’obliga
a protegir-se a l’ambaixada de Mèxic quasi un any,
perquè el seu nom constava en una llista que la policia
franquista havia lliurat al govern col·laboracionista
de Vichy. L’octubre de 1943 el Tribunal contra la Maçoneria
i el Comunisme la condemna, tot i ser a París,
a 30 anys de presó i inhabilitació absoluta i a l’expulsió
del territori estatal. La Creu Roja li proporciona un
domicili al barri del Bosc de Boulogne, on viu fins al
1944 com a «Madame Duval». Allà escriu la novel·la,
força biogràfica, Cuatro años en París (1940-1944).
El 1948 marxa a Mèxic, on crea i dirigeix l’Escola de Capacitació per al Personal de Presons i imparteix
classes de Dret Penal a la universitat. Dos anys després
col·labora a la Secció de Defensa Social de l’ONU
elaborant un estudi sobre les terribles condicions de
les presons d’Iberoamèrica. Entre 1951 i 1957 fou ministra
sense cartera del Govern de la Segona República
Espanyola a l’exili. També funda i dirigeix la revista
Ibérica per als exiliats d’arreu del món. El 1977
torna a Espanya però més tard retorna a Nova York,
on residirà fins a la seva mort, el 26 de setembre de
1987.