«L’ideal seria no formar-nos en seccions femenines, sinó formar-nos en seccions mixtes amb ells. Anar amb ells. Però en aquest cas caldria que la llur consideració fos sincera i ens volguessin reconèixer intel·ligència sense massa temors […] Seccions femenines? Val més això que res, però no és aquest ben bé el nostre ideal i el que cal perquè el feminisme —l’actuació de la dona— constitueixi un èxit i un triomf com és necessari per al bé de Catalunya i de la República.»
L’OPINIÓ,
10 de juliol de 1932.
Neix el 27 de març de 1909 a Barcelona. Des de molt jove mostra talent per a l’escriptura; als tretze anys ja escriu contes i els publica en revistes sota el pseudònim «Rosa de Sant Jordi». Aquesta precocitat literària es confirma als dinou anys amb la publicació de la seva primera obra, Tres contes breus.
Aquest fou l’inici d’una prolífica carrera on s’hi sumaren altres títols com La dona dels ulls que parlaven (1930), Al marge (1933), Història d’una noia i vint braçalets (1934), La festa del carrer: sainet en un acte (1935), Es rifa un home! (1935), Home i dona (1936), Amunt i crits (1936), Les dones sàvies (1936) i Maria la roja (1938).
Així mateix, forma part d’una sèrie d’entitats feministes que vetllen pel foment cultural i esportiu de les dones d’aquell moment, com per exemple el Foment de la Cultura Femenina, el Club Femení d’Esports de Barcelona o el Lyceum Club.
Entre el 1924 i el 1936 col·labora en un important nombre de diaris i revistes ideològicament d’esquerres, com Joventut Catalana: Revista setmanal d’art, literatura, modes, esports, actualitats, La Dona Catalana, Flames Noves, La Nau, La Publicitat, La Rambla (columna
denominada «Fil&Soda»), Evolució o L’Opinió. Molts dels seus textos tracten qüestions candents
(algunes d’elles encara ho són avui), com el laïcisme,
la pena de mort, les modes, la presó de dones, la política,
la moralitat, l’antifeminisme, Mussolini, el teatre
català, el matrimoni, el mercat de la novel·la o el
dret al sufragi femení.
El 1931 participa en la campanya de recollida de signatures femenines a favor de l’Estatut d’Autonomia, tot i que les dones no podien exercir el dret de vot. El 1932 signa les bases per a la constitució del Front Únic Femení Esquerrista i esdevé la primera presidenta del
seu comitè executiu.
Durant el franquisme només escriu tres llibres: L’inconvenient de dir-se Martines, La Pau és un interval y Quaranta anys perduts. Mor el 28 de febrer de 1992 a la mateixa ciutat que l’havia vist néixer.