«Actualment, les dones, a causa de la seva instrucció deficient, no han sabut, encara, emancipar-se, ja que pesen molt damunt d’elles els prejudicis que els ha inculcat el clericat, amb finalitats interessades. Quan la dona catalana s’hagi pogut desfer d’aquest llast i, com a fruit de la seva cultura, pugui opinar lliurement sense els consells del capellà, portarà a cap la seva obra revolucionària, que serà, sens dubte, tant o més avançada que la que han dut a terme fins ara els nostres homes.»
LA HUMANITAT,
13 de febrer de 1934.
Neix a Valladolid el 24 de desembre de 1872. El seu pare treballava de sabater per a l’exèrcit i això feu que tota la família canviés de residència en diverses ocasions. Entre 1904 i 1905 cursa estudis de mestra a Osca i a partir de 1906 comença a exercir a diferents poblacions catalanes fins que aconsegueix la plaça a Bellprat el 1930.
L’arribada de la Segona República accentua la seva implicació política amb la creació, a Barcelona, de l’Associació Femenina Republicana Victoria Kent, conjuntament amb Irene González Barrio, Júlia Balagué Cases, Magdalena Alabart Belart, Josefa Ferrer i Vallès, Francesca Quelart i Ferrer, Teresa Sabadell i Isabel Jornet. Així mateix, fou una destacada propagandista i membre de la Junta Directiva del Centre Radical Socialista del Districte IX de Barcelona.
El 7 de juliol de 1933 fou elegida vicesecretària de la Junta General Constituent de l’Institut Laic Benèfic de Catalunya. Els mals resultats obtinguts pel Partit Republicà Radical Socialista, encapçalat per Marcel·lí Domingo, a les eleccions generals del 19 de novembre de 1933, propicien la seva marxa a Esquerra Republicana de Catalunya. El 14 de gener de 1934 encapçala la llista municipal de Bellprat per aquesta formació i guanya els comicis, per només cinc vots, a la Lliga Regionalista, fet que la converteix en la primera alcaldessa a Catalunya. Tanmateix, el seu mandat fou efímer, perquè aquell estiu passa a ocupar la plaça de mestra a la Pobla de Claramunt, on residirà fins a l’inici de la guerra.
A l’inici del conflicte bèl·lic s’allista, als seixanta-tres anys, a la columna comunista Del Barrio i es trasllada al front d’Aragó, on fa tasques de proveïment per a les trinxeres. El 1937 assisteix al Primer Congrés Nacional de la Dona. La derrota republicana l’obliga a exiliar-se a França, on pateix moltes penúries treballant com a planxadora malgrat la seva elevada edat. El 1953, als vuitanta-un anys i vivint a Tolosa de Llenguadoc, rep ajuda del Spanish Refugee Aid, Inc. La complicació d’una caiguda fortuïta quan pujava a un autobús suposa la seva defunció el 16 de febrer de 1960.