«La concesión de derechos políticos a la mujer, transformará hondamente la condición social de los pueblos. Cómo, no es posible concebirlo, pero es indudable que será para su provecho, pues los errores de la inexperiencia, pronto quedarán compensados por el beneficio que aportarán las cualidades femeninas, al fundirse en un mismo propósito, con las del hombre […] Por lo que a nosotros se refiere, pienso que la mujer, dueña de los derechos políticos en toda su amplitud, dará al mundo el ejemplo que ha dado siempre que su intervención se ha hecho sentir en cuestiones de trascendencia; que hemos de confiar en el resultado de cuatro décadas de instrucción pública, inspirada en principios universales […] Consigamos la ley y trabajemos para conseguir que la mujer haga uso de ella con todo el vigor de su personalidad.»
ESTUDIO Y TRABAJO,
Montevideo, 1933.
Neix a Barcelona el 31 de desembre del 1866. Arriba a l’Uruguai el 1873 amb els seus pares i un oncle matern, fugint després de la caiguda de la Primera República Espanyola. El seu oncle, Benet Riqué, és qui li ensenya de llegir i escriure abans d’anar a escola,
quan ja té vuit anys. Des de petita pateix una important miopia, però tot i això sempre destaca als estudis. Es forma a l’Internat Normal de Senyoretes amb les mestres Victoria i María Stagnero de Munar, impulsores
de la reforma vareliana, els principis de la
qual van ser «Gratuidad, Laicidad y Obligatoriedad». El 1884, als disset anys, es gradua de mestra de primer grau i, dos anys després, de mestra superior, amb les més altes qualificacions. Des del 1887 ocupa la sotsdirecció de l’Internat. En aquesta institució coincideix amb María Eugenia Vaz Ferreira.
El 1889 és l’única dona comissionada pel govern per viatjar a Europa amb la finalitat d’estudiar els sistemes d’educació inicial a Bèlgica, Alemanya, Holanda, Suïssa i França. Allà coneix a fons el mètode de Friedrich
Fröebel. De tornada, el setembre del 1890, presenta un pla pedagògic fröebelià adaptat a la realitat uruguaiana i forma les mestres que l’acompanyen en la creació del primer jardí d’infància estatal de l’Uruguai
i d’Amèrica Llatina, inaugurat el 10 de març del 1892. L’any següent, la seva escola rep la Medalla de Distinció en Educació de l’Exposició Universal de Chicago, amb què es destaca «la excelente colección de trabajos de los alumnos, informes fotográficos y observaciones individuales de cómo enseñar un método muy avanzado de enseñanza».
Recolzada en les idees del filòsof uruguaià Carlos Vaz Ferreira, és pionera en la posada en pràctica de l’«Escuela Nueva». Focalitza la formació en el tractament integral de cada alumne, arribant gràcies a això fins al seu nucli familiar. Aplica per primera vegada a
l’Uruguai els principis d’inclusió social des de l’Educació Inicial, gràcies a una nova concepció de la psicologia infantil sumada a la sociologia. Crea les ‘Biografies’, fitxes personalitzades per a cada alumne.L’infant, des de la seva proposta, és considerat com a membre de la comunitat i no només com a individu. El seu llegat pedagògic, que interessa molt especialment a María
Montessori, queda documentat en els llibres compilatoris Lecciones de mi escuela (1932) i Estudio y Trabajo (1933). D’altra banda, escriu nombroses composicions
poètiques i cançons amb finalitat pedagògica
i didàctica, i per això se la considera precursora en la poesia i el teatre infantil. Aquestes produccions literàries es compilen al llibre Canciones y juegos de mi escuela
(1948).
Enriqueta també exerceix com a catedràtica de Psicologia, Gramàtica i Composició. A més, és presidenta d’associacions magisterials i actua de manera destacada en congressos d’educació nacionals i internacionals. El 1922 és nomenada professora de Psicologia a l’Institut Normal de Barons, i aquell mateix any crea l’Institut de Clínica Pedagògica. El 1929 presenta un projecte per a la creació de la Facultat de Pedagogia
Al Consell Nacional de Dones, liderat per la seva amiga la doctora Paulina Luisi, exerceix la presidència de la Comissió d’Educació. Compromesa defensora del dret al vot femení, durant la Guerra Civil Espanyola fa servir la seva energia i coneixement per donar suport a la causa republicana i destaca pel seu gran fervor.
Enriqueta dedica tota la seva vida a la seva feina, viu al mateix edifici de la seva escola, mai no es casa ni forma una família. És directora del seu jardí fins al 1943, quan finalment es jubila als setanta-sis anys.
Amb més temps lliure, desenvolupa encara més el seu activisme social, i intensifica la participació en societats filantròpiques i de servei, com la Lliga Uruguaiana contra la Tuberculosi i la Lliga contra l’Alcoholisme i el Tràfic de Blanques. Ofereix suport
a orfes, expòsits i presos, als quals visita regularment en orfenats, asils i presons, brindant-los els seus coneixements (a molts els ensenya de llegir i escriure), la seva companyia i els seus consells. Mor a Montevideo, el 18 d’octubre del 1949, als vuitanta-dos anys.