Carme Karr – expotransgresoras.org

CARME KARR I ALFONSETTI
(1865-1943)

Compositora, traductora, escriptora, periodista i musicòloga

«És evident que l’home, al costat d’una dona d’esperit cultivat i de seriosa i variada instrucció, se sent sempre menys déplacé i no defuig la companyia femenina, ans al contrari, hi cerca la nota suau que manca al seu temperament, i el dia en què l’home i la dona podran i sabran parlar entre ells lliurement d’altres coses que de futilitats malsanes, aquell dia minvarà la malvolença, l’odiosa crítica i la conseqüent calúmnia.»

Feminal,
N.º 1, 28 d’abril de 1907

Neix a Barcelona el 16 de març de 1865 al si d’una família formada per pare francès —enginyer metal·lúrgic i vicecònsol de França a Catalunya— i mare italiana. La seva formació transcorre entre Barcelona i Perpinyà. Anys després es casa amb l’escriptor i periodista Josep Maria de Lasarte i de Janer, amb qui tindrà quatre fills.

Participa en revistes com L’Avenç, Joventut o Or i Grana i en diaris com Diario de Barcelona, El Día Gráfico o Las Provincias. El 1906 el director del setmanari La Il·lustració Catalana li encarrega un suplement mensual dedicat a les dones; d’aquí sorgeix la revista Feminal, que tingué un periple d’una dècada (1907-1917).

A més de la premsa també escriu diverses novel·les, obres de teatre, llibres per a nens i textos diversos amb el seu nom o amb obligats pseudònims — en aquella època no era ben vist que una dona escrigués—, com ara C. K., Joana Romeu, L’Escardot, Xènia o Un Liceista. Algunes de les novel·les i obres de teatre, tant per a adults com per a nens, que escrigué foren Volves (1906), Clixés (1906), Un raig de sol (1908), Els ídols (1911), Caritat (1918), La vida de Joan Franch (1912), Nick (conte de mitjanit) (1931), Cuentos a mis nietos (1932), Contes de l’àvia (1934), Garba de contes (1935) o El libro de Puli (1942).

També fou molt reconeguda pels seus treballs i aportacions a la cultura musical catalana amb crítiques, investigacions i la creació de partitures i arranjaments de peces literàries d’autors catalans, especialment per a cant i piano. Les obres més destacades en aquest àmbit sónCansons (1903), La mort del rossinyol (1903), Las aranyas (1903), Flors d’escardot: cançons catalanes (1907), El testament d’Amèlia (1908), Orquídea, lieder para canto y piano (1916), La filla de Maria, La Non dels papellons, La mort de la Verge y el poema L’enamorat a l’enamorada, de Caterina Albert (1907).

Cal destacar altres notables comeses que duu a terme, com la creació i la direcció de la residència per a l’ampliació d’estudis per a professores i noies estudiants La Llar (1913), la participació en el Comitè d’Amics de la Unitat Moral d’Europa (encapçalat per Eugeni d’Ors) o l’impuls de l’associació Acció Femenina (1921), entre moltes altres.

Així mateix, fou la primera dona a pronunciar una conferència a l’Ateneu Barcelonès i una gran defensora del sufragi femení des de l’inici del segle xx; el 1917 reivindica aquest dret a través de les pàgines de Feminal amb l’article «El vot de les dones». La proposta del text, sumada a la crisi econòmica provocada per la fi de la guerra mundial, comportà la desaparició de la mencionada publicació.

Dirigeix el Pavelló de la Dona a l’Exposició Universal del 1929 de Barcelona, on mostra la feina duta a terme per les dones de tot Espanya i intenta desfer diversos prejudicis de l’època. Durant els anys de la Segona República continua escrivint en revistes com Cultura doméstica i Cultura femenina. Mor a la mateixa ciutat on havia nascut el 29 de desembre de 1943.