Alba Roballo Verón – expotransgresoras.org

ALBA ROBALLO VERÓN
(1909-1996)

Advocada penalista, senadora, primera Ministra dona de l’Uruguai i de l’Amèrica Llatina

«Cuando España [era] Republicana… yo fui al movimiento antifascista… Yo vi un mundo distinto, encontré mujeres extraordinarias que accedían a las tribunas en forma fabulosa. Eran muchas y muy importantes, las más importantes de este país […] Empezamos a hacer trabajos con la gente, hacer movimientos comunes, las mujeres en primera fila […] Cuando se trata de espacios de influencias de masas, de cargos de dirección, estamos en la órbita masculina sagrada, el poder, y allí la lucha es feroz. Eso no se modificará si no es por la fuerza de las propias mujeres exigiendo un cambio.»

MEMORIAS DE REBELDÍA
Graciela Sapriza, 1988.

Neix el 4 d’agost del 1909 a Isla Cabello, al departament d’Artigas, en un assentament precari del medi rural del nord del país. Junt amb els seus vuit germans va a l’escola rural de Palma Sola, on la seva mare era la directora. És una de les primeres alumnes de secundària de la ciutat d’Artigas, i en finalitzar els seus cursos es trasllada a Montevideo per estudiar advocacia a la Universitat de la República. El 1933, quan Baltasar Brum (president de l’Uruguai entre 1919 i 1923) es lleva la vida en nom de la democràcia, Alba, incansable activista estudiantil, convoca més de cinc mil estudiants a manifestar-se en defensa de les institucions i en nom de l’heroïcitat del polític traspassat.

El 1939, fruit del seu matrimoni amb Walter Previtali, neix el seu fill Sergio. Aquell mateix any es gradua com a doctora en Dret i comença a militar en defensa de l’Espanya republicana. El 1947 exerceix la presidència de la Caixa d’Assignacions Familiars i es transforma en la primera dona uruguaiana que dirigeix la Caixa de Jubilacions, exercint també la vicepresidència de la Caixa Rural. El 1950 es presenta a les eleccions amb la Llista 103, integrada exclusivament per dones, i no aconsegueix l’escó tan sols per tres-cents vots. El 1954 és la primera dona a presidir el Consell Departamental de Montevideo. Des del 1958 és senadora pel Partido Colorado.

El 2 de maig del 1968 és designada Ministra d’Educació i Cultura i es converteix en la primera dona de l’Uruguai i de tota l’Amèrica Llatina que ocupa un càrrec ministerial. Però hi renuncia un mes després, el 13 de juny, en implantar-se les «Medidas Prontas de Seguridad», que van derivar en el procés cívico-militar que es perllongarà fins al 1985. El 1971, junt amb el seu moviment polític Pregón, participa en la fundació del partit d’esquerres Frente Amplio, del qual és senadora fins al 1993, i presenta projectes de gran contingut social.

A més de l’activitat parlamentària, la seva altra passió és la poesia. Escriu diversos poemaris, en què expressa el seu compromís polític i social amb la realitat que l’envolta. Els seus llibres publicats són Se levanta el sol (1942), Primer Premi del Ministeri d’Instrucció Pública, La tarde prodigiosa (1952), Mayo de ceniza (1956), Canto a la tierra perdida (1959), Réquiem para Miguel (1963), Poemas sin fecha (1967), El libro de los adioses (1968), Poemas del miedo (1971), Tiempo de lobos (1971), Heredarás la tierra (1981) y La fábrica de la locura (1984). La seva obra poètica fou presentada a l’exterior per Pablo Neruda, César Tiempo i Alfonso Reyes. El dia 3 de setembre del 1996, als vuitanta-set anys, mor a Montevideo.

Va saber ser una gran lluitadora al Parlament i al carrer. Durant la dictadura va patir catorze assalts al seu domicili i repetides persecucions per la seva història de militància social. Respecte a la lluita de gènere pel reconeixement de les dones d’Amèrica, Alba considerava que «cuando se trata de espacios de influencias de masas, de cargos de dirección, estamos en la órbita masculina sagrada, el poder, y allí la lucha es feroz. Eso no se modificará si no es por la fuerza de las propias mujeres exigiendo un cambio». Als seus escrits, cada cop que en tenia ocasió es pronunciava amb dures crítiques davant la desigualtat d’oportunitats entre homes i dones, i va deixar una profunda empremta en les generacions següents.